Ja és fosc. Surto de classe i agafo l’ascensor per baixar al pàrking, entrar al cotxe i anar cap a casa. S’obren les portes de l’ascensor i m’hi trobo una cara familiar que feia temps que no veia. Una antiga professora d’universitat, de primer de carrera. Feia 4 anys que no sabia res d’ella.
No recorda com em dic, té un record difús de la meva persona. Després d’uns segons de reconeixement, ja ens hem situat i ens engresquem en una petita conversa que dura el que triguem en sortir de l’ascensor i travessar un llarg passadís ple d’estudiants que ja no aguanten més en aquell edifici de formigó prefabricat. Em pregunta com em va la carrera. Inevitablement la conversa deriva en la “cansina” frase de pessimisme recurrent: estic a punt d’acabar la carrera, però el futur no pinta massa bé, no hi ha feina, i la de periodista no està precisament massa ben pagada. Ella, molt lluny d'intentar animar-me o amb un fingit comentari esperançador, em respon amb la gran frase: és cert, l’altre dia vaig anar al Corté Inglés i la meitat dels meus alumnes universitaris hi estaven treballant de dependents. Petites dosis de realitat que t'arriben en forma de bufetades sorpresa.
Joves amb una o fins i tot dues carreres. Estan sobre-preparats per a pràcticament qualsevol oferta que actualment surt al mercat laboral. Quan molts joves parlen del seu futur sempre els agrada dir que volen tenir fills encara sent joves, que no volen convertir-se en uns d’aquells pares que tenen els fills passats els 40. Tot i això, i tal com es planteja el futur en els pròxims 10 anys, no queda massa clar ni tan sols si podrem plantejar-nos el luxe de casar-nos (o ajuntar-nos) i de formar una família. A casa ens diuen que tenim el futur ben encaminat, que tenim molt bona formació i que sempre tirarem endavant. La veritat, tan debò arribi el dia en què una empresa privada se n’adoni de l’enorme capital humà que s’està desaprofitant en aquest país.
No hay comentarios:
Publicar un comentario