“Què els hi diria als joves? Que creguessin en ells mateixos”

22 anys, cambrilenc. Ment inquieta però no perduda. Estudiant de 4rt de Publicitat i Relacions Públiques a la URV, Francesc Bermúdez compagina els seus estudis amb el càrrec de portaveu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans. Gran defensor dels drets dels joves universitaris. Li demanem una radiografia d’aquest sector.

Quedem al bar de la universitat. Res de terrassa. Fa fred. Cafè amb llet i ens veiem a dins. De seguida comencem a parlar de la seva feina al sindicat. Li pregunto perquè va entrar al sindicat, i em confessa que als 14 anys ja va començar a tenir consciència social i política i que s’havia decantat cap a l’ independentisme combatiu. “Jo tenia ganes de militar, de fer coses, i vaig trobar l’espai a la universitat, i per això vaig militar al sindicat d’estudiants dels països catalans”, diu.

TOTHOM ES MOBILITZA MENYS NOSALTRES. A la nostra generació només podem parlar de NINIS? Afortunadament, tots no som generació NINI, sinó no estaríem mantenint aquesta conversa. Però aquest estat del benestar fictici i inflat que vam viure als anys 90 ha fet engrandir el nombre de NINIS actuals. També crec que el sistema capitalista com a tal no només es mostra en l’economia, sinó que també es mostra en la moral, i una conseqüència directa en són els joves. Els joves sempre havien sigut el sector més revolucionari. Inclús a Anglaterra, una societat més americanitzada, també s’estan mobilitzant, també a França o Grècia. A l’Estat Espanyol els sindicats majoritaris han desgastat les masses i han fet creure que amb la mobilització no s’arribava enlloc. Mentre a França els joves es manifesten per la reforma laboral aquí ens manifestem pel botelló? Quina és la causa d’aquesta passivitat? S’ha de dir que a França els sindicats han donat més el “callo”. Però és curiós que ens aprovin una reforma laboral que ens afecta especialment als joves, una reforma laboral que tira drets que hem lluitat i que han costat molt d’aconseguir, i que no hi hagi, no ja un debat, sinó ni una oposició! Realment, no ser dir quina és la causa d’aquesta despolitització, desafecció o passivitat.

TREBALL i TREBALL. Els joves que surten ara al mercat laboral estan desmotivats? Crec que és una desmotivació en molts aspectes. Clar, la nostra vida es basa en tenir un bon treball, una casa, una família, un cotxe etc. Però bàsicament es basa en el treball, i sembla que si no tens un bon treball ja siguis un fracassat.

ENTORN HOSTIL. Am què es trobaran els joves que surten ara al mercat laboral? Primer, que serà la primera vegada a la història que els fills viuran pitjor que els pares. Fins ara, molt o poc, les futures generacions havien anat millorant el que serien les condicions de vida econòmiques, de benestar...però amb la reforma laboral ens trobarem amb un entorn més hostil, amb pitjors drets laborals. No ho sé...però potser això pot anar en benefici de la conscienciació, de la mobilització. Tot i que crec que les condicions objectives per revoltar-se hi són, si la crisi s’agreugés una mica més, malauradament aquesta seria la solució perquè la gent obrís els ulls, prengués consciència i comprengués que la mobilització és la única arma que tenim el poble per intentar canviar les coses.

MÉS DURESA. Ets positiu o negatiu? Si ara els hi haguessis de dir alguna cosa als joves, quin seria el teu missatge? Què els hi diria als joves? Que lluitessin pels seus drets, que obrissin els ulls, que creguessin en ells mateixos, que mobilitzar-se no és feina dels uns o dels altres, ni és feina de delegar, que és feina de tots. Simplement que actuessin. Crec que es resumiria en obrir els ulls i bàsicament, en lluitar pels teus drets. Seria més dur amb ells.

Informacions relacionades:

“Si no reaccionamos, no conseguiremos cambiar la situación”

Els joves fan botelló però també filosofen

Ara farà gairebé un any que un parell de companyes d’universitat em van dir: ei! Hi ha un lloc a Tarragona al que la gent hi va per debatre! Aquesta nit hi ha un d’aquests debats, t’hi apuntes?

El lloc en qüestió es deia Café Mvsevm. Un dijous al mes un grup de persones es reunia per parlar sobre un tema. Aquell dia es parlava de La Creativitat, i la conductora del debat era l’artista plàstica Rosa Ciurana.

Vaig arribar tard al debat. El cafè era un local estret i allargat, i tot ell estava ple de gom a gom. Públic majoritàriament jove, però totes les edats hi tenien cabuda. Em va sorprendre el respecte que hi havia entre els propis participants del debat. Una llista on t’apuntaves dictava el tron de paraula. Un parlava, els altres escoltaven, i si tenies res a dir, ja arribaria el teu torn. Vist així no podem dir que fos un debat en tota regla, sinó més aviat, un intercanvi d’opinions força relaxat. No obstant això, és gratificant veure com a la petita Tarraco hi ha gent que dur a terme iniciatives com aquesta, que se surten de la norma, i que permeten demostrar que entre la malesa “ninil” també hi ha individus capaços de conversar amb altres individus de la seva mateixa espècie, mantenint una conversa coherent, sense tenir una ampolla de vodka entre les mans.

Aquest proper dijous les portes del Café Mvsevm s’obren a tothom que vulgui participar en el debat sobre l’Ètica 2.0, presentat per Mikel Morla. T’hi apuntes?

La Generació Power Point

Avui és un alumne de la URV el protagonista del post d’aquesta setmana. Marc Just Mallafré. Estudiant de 5è de Publicitat i Relacions Públiques a la URV i la seva Carta al Director, sobre la Generació Power Point, publicada recentment al Diari de Tarragona. Us deixem amb ella, jutgeu vosaltres mateixos:

Sr Director,

Soy estudiante de quinto de Publicidad y Relaciones Públicas de una universidad pública catalana y estoy tremendamente frustrado, decepcionado y enfadado con el deficiente nivel de la docencia en mi centro de enseñanza. Lo que deberían ser sesiones magistrales en las que el profesorado transmitiera conocimientos y experiencias sobre una materia concreta se están convirtiendo en frases-conclusiones leídas de una pantalla proyectada. Así pues, el docente se dedica a leer una y otra vez, y exclusivamente, lo que ha preparado previamente en el powerpoint que ya lleva tres cursos mostrando al alumnado. Y no sólo eso, hasta que el profesor no logre encender el ordenador, la clase no comienza. Si le preguntas, o no te responde o se lía con la explicación. Y si duda repetidamente durante una exposición y queda en evidencia su incapacidad, se remite a lo proyecto como si lo que el powerpoint mostrara fuera infalible.

Es frustrante ver como pasan las horas y los cursos y que los conocimientos adquiridos no aumentan ni avanzan. ¿Qué sociedad futura queremos? ¿Quieren a licenciados formados y capaces o loros de repetición? Me resulta triste pensar que saldré al mercado laboral sabiendo cuatro palabras básicas que impresionan a los amigos y me avergüenzan ante los compañeros de profesión.

La generación powerpoint, la que está saliendo de algunas universidades, carece de capacidad de análisis y resolución, sólo sabe simplificar y copiar. Y de esto, el Ministerio o los profesores, o cada uno por su lado, tienen la responsabilidad. Por eso, me gustaría pedir un mayor control sobre los docentes universitarios a quien le compita, si es que este país quiere tener un Generación de Futuro. Si no, me temo que seguiremos formando a la Generación Powerpoint.

Es busca jove llicenciat per treballar a El Corte Inglés

Ja és fosc. Surto de classe i agafo l’ascensor per baixar al pàrking, entrar al cotxe i anar cap a casa. S’obren les portes de l’ascensor i m’hi trobo una cara familiar que feia temps que no veia. Una antiga professora d’universitat, de primer de carrera. Feia 4 anys que no sabia res d’ella.

No recorda com em dic, té un record difús de la meva persona. Després d’uns segons de reconeixement, ja ens hem situat i ens engresquem en una petita conversa que dura el que triguem en sortir de l’ascensor i travessar un llarg passadís ple d’estudiants que ja no aguanten més en aquell edifici de formigó prefabricat. Em pregunta com em va la carrera. Inevitablement la conversa deriva en la “cansina” frase de pessimisme recurrent: estic a punt d’acabar la carrera, però el futur no pinta massa bé, no hi ha feina, i la de periodista no està precisament massa ben pagada. Ella, molt lluny d'intentar animar-me o amb un fingit comentari esperançador, em respon amb la gran frase: és cert, l’altre dia vaig anar al Corté Inglés i la meitat dels meus alumnes universitaris hi estaven treballant de dependents. Petites dosis de realitat que t'arriben en forma de bufetades sorpresa.

Joves amb una o fins i tot dues carreres. Estan sobre-preparats per a pràcticament qualsevol oferta que actualment surt al mercat laboral. Quan molts joves parlen del seu futur sempre els agrada dir que volen tenir fills encara sent joves, que no volen convertir-se en uns d’aquells pares que tenen els fills passats els 40. Tot i això, i tal com es planteja el futur en els pròxims 10 anys, no queda massa clar ni tan sols si podrem plantejar-nos el luxe de casar-nos (o ajuntar-nos) i de formar una família. A casa ens diuen que tenim el futur ben encaminat, que tenim molt bona formació i que sempre tirarem endavant. La veritat, tan debò arribi el dia en què una empresa privada se n’adoni de l’enorme capital humà que s’està desaprofitant en aquest país.

Informacions relacionades:

Jóvenes con dos carreras

Viatges de llibre

En plena efervescència del segle XXI, sembla que el materialisme i el consumisme propi de les grans ciutats eclipsin els valors més humans de la societat. Entre tant d’individualisme, per sort, encara hi ha joves que prefereixen compartir abans de vendre i comprar. Aquesta és la filosofia del Bookcrossing. Però, què és?

El Bookcrossing és una manera d’entreteniment i de compartir llibres amb els altres, ja sigui donant-los a algú expressament o deixant-los perquè circulin lliurement i que la persona que els agafi els llegeixi i després torni a deixar-los en un altre lloc.

Arbres, cabines telefòniques, qualsevol lloc és vàlid per deixar un llibre, i per trobar-lo. Els llocs més habituals són els caixers automàtics, bancs de qualsevol parc, o fins i tot un tren.

Bookcrossing: sostenibilitat o moda pija?

Informacions relacionades:

Biblioteca virtual

"Expats"

La crisi ens obliga a emigrar per trobar feina? Molts joves que estan a punt d’acabar la seva carrera es fan aquesta pregunta, i es plantegen seriosament la possibilitat de deixar casa seva per provar sort a l’estranger.

La fuga de cervells, de la mà dels anomenats “expats”, és un fenomen que, per desgràcia, es torna a posar de moda al nostre país. Joves amb més d’una carrera o amb una llarga experiència en el seu sector no són valorats per l’empresa privada, que en temps de crisi prefereix continuar contractant a becaris, ja que són el xollo del món laboral: joves preparats que faran qualsevol feina, totes les hores que faci falta i a qualsevol preu (o a cap) perquè saben que no tenen més remei ( les empreses també ho saben). Si estem superqualificats i no ens ofereixen feina, em de demanar perdó per portar el nostre talent allà on el valorin?

Informacions relacionades:

“Expats”

Blog dels “expats”

Fuera de nuestras fronteras

Etiquetant als joves

Per la generació dels nostres pares ser titulat universitari era equivalent a tenir unes garanties laborals i millores en les condicions salarials. Ara ser titulat universitari només significa moltes persones competint pel mateix lloc de treball. La coincidència en el temps d’aquesta situació amb la crisi econòmica, posa en la corda fluixa l’anomenat Estat del Benestar i dóna lloc a l’anomenada ‘generació x’, la que sembla que serà la primera generació el nivell de vida de la qual no superarà al dels seus pares.

Millor no fer res

El 1995 la marca de cotxes Renault va realitzar una impactant campanya publicitària destinada als joves en la que s’inventa el terme JASP (Joven Aunque Sobradamente Preparado). Els anomenats JASPS eren joves hiperqualificats, amb idiomes, màsters, intel·ligents, competitius, que lluiten contra les normes establertes i que a la llarga acabaran triomfant a la vida. Però el JASP dels nostres dies no acabarà triomfant. Factors com la precarietat laboral o el problema de la vivenda donaran lloc al que de forma irònica Carolina Alguacil va definir l’any 2005 en una carta al diari El País com a mileuristes.

Però l’etiqueta ‘mileurista’, amb la que s’identificava al jove llicenciat i treballador que cobrava menys de 1000€ i que gairebé no podia pagar-se el lloguer, s’ha vist mediàticament superada per la del jove que ni estudia, ni treballa: el NI-NI. Un nou perfil de jove força atractiu, en tant que podrien ser premiats per la Generalitat amb un crèdit de més de 600€ al mes durant 9 mesos per tan magnífica trajectòria. Aquesta paradoxal situació, en la que no fer res té premi, només ens indica que la magnitud de la tragèdia es troba en els valors socials que ‘no’ s’inculquen. La cultura de l’esforç ha passat de moda?

JASPS, ni-nis, mileuristes...tots ells formen part de l’anomenada ‘generació x’ o ‘generació perduda’ en la que ja ha nascut un nou perfil de jove: el ‘pre’parat, aquell que està a punt de finalitzar els seus estudis, que està altament qualificat, però tot i això, és conscient que en poc temps serà un parat més a engreixar les llistes de l’INEM. En aquest blog analitzarem els seus problemes, com els afronten i com veuen el món que els envolta.